S’ha fet pública la llista de centres preseleccionats (20 de primària i 10 de secundària) que van presentar projectes d’innovació pedagògica.
Els centres que siguin seleccionats definitivament tindran els següents beneficis per poder desenvolupar els projectes:
-10, 8, 6 ó 4 hores 8segons la grandària del centre) de coordinació.
-Pla de formació específic sol·licitat pel centre
-Possibilitat d’altres recursos que la Conselleria estudiarà, segons les possibilitat pressupostàries.
Acabada la presentació a totes les Illes, la Conselleria d’Educació i Universitat ens fa arribar la normativa que regirà els Projectes Lingüísitcs de Centre.
Per a més informació: http://www.caib.es/govern/sac/fitxa.do?codi=2634548&coduo=146960&lang=ca
Els teus fills i filles, els nostres alumnes, no són sardines!
Ara ja sabem quants alumnes i docents per aula tindrem el curs 16/17. Podem confirmar que, com fins ara, són inassumibles en un sistema educatiu que cerqui reduir el fracàs escolar (32,1 %), el més elevat de tot l’estat. Tot i que s’han proposat algunes solucions per a les situacions més extremes a Educació Infantil i Primària, les aules de les Illes Balears continuaran massificades en el seu conjunt en compliment de la Llei de la Millora de la Qualitat Educativa, LOMCE, també coneguda com a llei WERT.
En un context com el de les Balears, amb molta heterogeneïtat i amb elevades ràtios d’alumnes per aula, ens hem d’oblidar de poder donar l’atenció individualitzada que l’alumnat necessita per millorar i superar les etapes educatives amb èxit.
Si ens fixem en un dels sistemes educatius “referents”, com el de Finlàndia, on tenen una ràtio màxima de 20 alumnes per aula tant a primària com a secundària, veurem que les establertes a les Balears (i en el conjunt de l’estat) són exageradament elevades, fet que, com ja hem dit abans, impedeix un desenvolupament òptim de les tasques educatives i, en conseqüència, de la qualitat de l’aprenentatge dels alumnes.
A aquest fet s’hi ha d’afegir, quant a les infraestructures, la més que evident manca de previsió de futur i la seva qualitat -no barracons- per als estudiants illencs. En alguns casos, fins i tot, els alumnes que es volen matricular a l’escola pública no ho poden fer i han d’acabar cursant etapes obligatòries en centres privats o concertats. L’existència dels concerts educatius, que havien de ser transitoris, no ha de ser una excusa per no planificar les estructures per a l’educació pública a llarg termini. Molts centres nous ja obren essent petits. No ha de continuar sent una excusa l’herència rebuda, és hora de planificar a mig i llarg termini per anar dotant d’infraestructures l’escola pública per permetre l’escolarització al sistema públic d’educació.
La importació de models educatius d’èxit d’altres països s’ha de començar copiant la seva inversió econòmica en educació, amb bones infraestructures , ràtios adequades i dotació del nombre de professionals docents necessaris.
